Fer 18 anys significa quedar-se sol

  

Fer 18 anys:

Fer 18 anys sol ser vist com un moment important, gairebé simbòlic. És aquell punt en què, en teoria, comença la vida adulta: més llibertat, més independència, la sensació que ja pots decidir per tu mateix. I per a molts joves és així, perquè aquest pas es fa de manera progressiva, amb el suport de la família, amb un lloc segur on tornar si alguna cosa no surt bé, amb temps per equivocar-se sense que tot trontolli.

Però no tots els joves arriben als 18 en aquestes condicions. N’hi ha que, en fer-los, no només canvien d’etapa, sinó que també han de sortir d’un sistema que fins aquell moment els protegia. Han viscut sota tutela, amb educadors, amb una estructura que els donava una certa estabilitat, encara que no sempre fos perfecta. I de cop, aquesta estructura desapareix o es redueix molt, i el pas cap a la vida adulta es converteix en alguna cosa molt més intensa del que sembla des de fora. No és només créixer, és haver d’assumir responsabilitats de cop: trobar feina, buscar un lloc on viure, gestionar diners, organitzar-se… i fer-ho, moltes vegades, sense una xarxa familiar clara al darrere.

Aquest canvi no és només pràctic, també és emocional. Perquè deixar enrere un sistema que t’ha acompanyat durant anys no és un tràmit més, és un trencament amb una manera de viure. I no sempre es fa amb la seguretat que caldria.

 

El tercer sector:

En aquest moment de transició és on el tercer sector pren molta importància. Són entitats i fundacions que treballen per evitar que aquest pas sigui tan brusc, oferint suport, orientació i acompanyament perquè aquests joves no hagin de fer-ho tot sols. No es tracta només de donar ajudes puntuals, sinó d’estar presents en el procés, de guiar, d’ajudar a entendre com funciona el món fora del sistema de protecció.

Algunes fundacions, com per exemple Sant Joan de Déu, ofereixen recursos específics pensats per a aquest moment. Disposen de serveis que permeten als joves continuar tenint un espai on viure i un cert acompanyament més enllà dels 18 anys, allargant aquest suport fins als 21 aproximadament. La idea és clara: donar-los una mica més de temps perquè puguin construir la seva autonomia de manera més progressiva, sense haver de fer el salt de cop.

Aquests recursos poden marcar una diferència important, perquè ofereixen una continuïtat que sovint no existeix fora d’aquests programes. Però també tenen límits evidents. Són serveis amb places reduïdes, no arriben a tothom i, en molts casos, la demanda supera el que es pot oferir. Això fa que, tot i la seva importància, no siguin una solució general per a tots els joves que passen per aquesta situació.

 

El programa PROCAL de la Generalitat

Dins d’aquest conjunt d’iniciatives, la Generalitat de Catalunya impulsa el programa PROCAL, pensat específicament per acompanyar aquests joves en el pas cap a la vida adulta i ajudar-los a construir una base més sòlida.

La seva intervenció es concreta en diferents àmbits:

• Orientació i inserció laboral, ajudant-los a preparar-se per entrar al mercat de treball
• Accés a formació, per ampliar oportunitats i millorar el seu futur laboral
• Acompanyament i seguiment continuat, no només puntual, sinó al llarg del procés
• Treball de l’autonomia personal, perquè puguin gestionar el seu dia a dia amb més seguretat
• Accés a recursos socials, facilitant connexions amb serveis que poden necessitar

És un programa que intenta donar estructura a aquest moment de canvi, fent-lo una mica més guiat i menys incert. Tot i així, com passa amb altres iniciatives, no pot cobrir totes les situacions ni substituir completament el suport que altres joves tenen en el seu entorn més proper.

 

Una reflexió final

Si t’atures un moment a pensar-hi, potser t’adones que fer 18 anys no és, en realitat, el mateix per a tothom, encara que sovint ho donem per fet. Per a alguns joves és un pas més dins d’un camí que ja està més o menys traçat, amb marge per provar, equivocar-se i tornar a començar. Però per a d’altres, és un moment en què moltes coses passen alhora, massa de pressa, sense aquest coixí que fa que les caigudes no siguin tan dures. I això canvia completament la manera de viure aquesta etapa.

Potser la clau no és preguntar-nos si aquests joves estan preparats per fer aquest pas, sinó en quines condicions el fan. Perquè no és només una qüestió d’edat, sinó de suport, d’oportunitats i de temps. Temps per aprendre, per adaptar-se, per construir alguna cosa amb una mica de base. Quan això no hi és, tot es fa més difícil, més incert, més fràgil.

 

 

 

 

Referències

Generalitat de Catalunya – Joves tutelats i extutelats

 Consultar informació oficial

Hospital Sant Joan de Déu – Programa Post-Acompanya’m i suport a joves extutelats

 Llegir notícia completa